El carnaval és una de les festes més populars arreu del món. Cronològicament precedeix
l'austeritat i la penitència de la quaresma.
Comença el dijous gras o llarder i acaba amb l'enterrament de la sardina o també, com a
molts pobles dels Pirineus, amb la crema o enterrament del Carnestoltes, el dimarts de
carnaval. El dia següent es dimecres de cendra, primer dia de quaresma (falten quaranta
dies per Pasqua).
El carnaval "carnem levare" o treure la carn, en referència al desdejuni, ja el celebraven
egipcis, jueus, grecs, en les saturnals romanes (festes de les classes pobres on els amos i els
esclaus es canviaven els papers) i amb una clara relació amb les lupercals relacionades amb
la fecunditat i les matronals on les dones prenien la iniciativa en l'activitat sexual. També te
referències en les celebracions paganes d'alegria per l'arribada de la primavera i les
disfresses simbolitzen el canvi que realitza la natura. Amb el cristianisme, el carnaval perd
els elements màgics i és en l'edat mitjana i en especial a Itàlia, on prén una dimensió
festiva, luxuriosa i de permissivat.
A les nostres comarques el carnaval s'anomena carnestoltes, que significa "carnes
tollendas" o carns suprimides amb clara al·lusió a l'inici del dejuni.
El carnestoltes prengué llavors personalitat pròpia, era un senyor molt "juerguista", que li
agradaven molt les dones, la broma i que manava mentre durava la festa. La gent cansada
de veure'l fent malifetes l'apressava, el passejava pel poble i era conduït a un jutjat popular,
on era condemnat a morir penjat i perquè fins i tot l'esperit desaparegués del poble, el
cremaven i així tornava la pau a les cases. Encara que en alguns pobles el carnestoltes deixa
escrits abans de morir un testament, on es reia de les malifetes realitzades i d'alguns dels
habitants del poble.
Aquest personatge es representava amb pantalons i camisa farcits de palla, un barret al cap i
un nas llarg, es penjava d'algun paller i després es passejava pel poble, fins ser jutjat i
ajusticiat.
Carnaval és doncs una llicència controlada de la rutina diària i la quotidianitat, dies de
ballar, cantar, empaitar a les dones, fer bromes, menjar molta carn (embotits), origen dels
actuals ranxos, bones fartanades per poder suportar el deler del dejuni quaresmal.
Com que abans no ni havia recursos per comprar màscares, el jovent s'emmascarava la
cara amb cendra i quan veien alguna persona que no anava disfressada la perseguien amb
una escombra i li tiraven serradures i cendra perquè quedés disfressat. Si trobaven algú
treballant el lligaven de mans i li posaven una multa, normalment tot s'arreglava amb algun
trago de vi o alguna cosa de menjar. Els que no n'eren partidaris es solien quedar a casa i
moltes vegades eren víctimes de bromes i cantarelles. Han estat diversos els períodes on
s'ha prohibit el carnestoltes, Felip V, ho va abolir ja que màscares i disfresses donaven
anonimat a venjances. Carles III n'aixecà la prohibició i el 1773, es prohibeix de nou l'ús de
capes i màscares. La més recent de les prohibicions la trobem el 1939, quan Franco prohibí
el carnaval arreu del país, essent permesa exclusivament per als infants. (text de Toni Alet
rocio
Bet i Xavi
Bet i xavi
